EIXIDA ALBALAT DELS TARONGERS (30/04/2011)

Eixida sense res d'especial en quant a la ruta. Destacar la converça llarga sobre la derrota del R. Madrid, 0-2 contra el Barça en la semifinal de la Champions per tal de matxacar a Pedro. L'altra cosa a destacar ha estat que la taula de l'esmorzar ha estat més nombrosa que l'habitual al acudir a Albalat a més de Pedro, Joan, Jose, David i Julio, Joan Carles, Ruben, Manolo, David i en cotxe Javi.
I fins ací la crònica. Si voleu ampliar feu comentaris que ja va sent hora que digueu alguna cosa.

EIXIDA A ESLIDA (23/04/2011)

Com que la crònica de la setmana passada algú la tractada de testament, avui va la noticia d'agència.

AGÈNCIA MORRALLA. Aquest dissabte ens hem vist en Eslida Joan, Pedro, Jose, Quique i Àngel (el francés de la platja de Moncofa) que s'ha unit a l'eixida de la Vall. La ruta ha estat tranquil·la i amb un ritme de xarreta parlant amb el francés. L'emorzar, el típic de la Paquita, amb repetició de carajillo (l'últim no ens l'ha cobrat perquè estaba roïn i hem protestat). Retorn a la Vall directes per La Vilavella. Pedro m'ha dit que fagi públic que en el Randero ha arribat primer. Sense més comentaris.

EIXIDA A L'ORONET (16/04/11)

PER FI HEM FUGIT DE CANET!

Alguns més inquiets que altres (s'han desvetllat i no han dormit bé) hem pres la direcció cap l'Oronet. Després d'una llarga temporada de pla, ens llançavem a la muntanya, Pedro, Joan, David i Jose des de la Vall i Julio, Quique i Toni des de la terra de la xufa.
Tots l'hem garrat en tranquilitat, alguns com David sense dir apenes bon dia se n'anat davant per fer camí com si els demés estavem per a tirar coets. Bé açò a Pedro, com sempre nervioset, ja li ha fet tirar davant "porque hay que cogerlo" Joan i Jose no li han fet cas i quan li ha paregut s'ha esperat i més endavant, quan David no ens veia aplegar a reduit per esperar-nos. Bones decicions de tots dos. A VEURE SI LA MORRALLA S'ENTERA QUE SOM UNA PENYA SERIA I ANEM JUNTS! al menys en el primer tram de l'eixida per tal de recuperar les xarrades i carregades de costum. Després ja vindran les bobaes, com aicí ha ocorregut a la pujada de l'Oronet, com no, Pedro, es clar, "muchachos os veo podridos, cunyadito te veo mal", provocació i adeu, ahi es quedeu. No ha tardat Joan en anar per ell i David i Jose a la marxeta cap a dalt. Prompte hem vist que Joan ha alcançat a Pedro, logicament, no aprén mai. Després de que ens han passat primer a nosasltres i després a ells una ristra de borrieneros, hem arribat dalt de l'Oronet. "Muchachos siete minutios llevamos aquí" Orelles sordes i a fer el tram final fins el bar, moment que ens han alcançat Quique i Toni, Julio ja havia passat i ens estava esperant dalt.
Bon esmorzar, el lloc amb els nous propietaris no desmereix a Raquel, molt de servei, de entre ell, ens ha tocat una joveneta, mirada entretelada de Julio i piropos de Pedro, retret de la taula. "viejos verdes". Bé ens ho hem menjat tot i el carajillo el de sempre, de ron i amb mel a banda, en les tarrinetes de costum.
Tornada a casa, Julio per Serra. i Quique i Toni en els de la Vall fins Algimia junts, on ens hem separat. La baixada amb fred, cadascú la feta segons el seu atreviment, David s'ha adelantat més que els altres, Joan més segur s'endarrerix, amb la companyia de Pedro. Baix arribem agrupats David, Jose, Quique i Toni i fent temps a que arriben Joan i Pedro, cosa que no ocurreix fins la pujadeta del Cementeri d'Alfara on arribaven atacant-se i que torna a perdre Pedro.
Bé, a partir d'ara la pelicula de l'eixida canvia. Pedro, calent d'haver perdut, es torna a posar nervios, es posa davant i torna a caure en la mateixa de fa quinze dies, vol tirar, no arrea massa, es creu que ens castiga, no ens deixa; però ell, cabut que cabut. Tots tranquils darrere d'ell i a la marxeta; però anem arrimant-nos a la redona d'Escales i en l'últim tram, on s'enpina la pujada, no ho pot remediar, esprinta i ahí la torna a cagar, torna a seguir-li José, i se'l deixa facilment, aquest es para per rentabilitzar la distància i ell encara vol aprofitar eixe moment per tornar a atacar i guanyar en l'ultim moment, però no el sorprén, Jose torna a apretar i arriba dalt sense problemes; però com no escarmenta mai, quan arriba a l'altura encara li diu: "es hasta la senyal del ceda el paso" (frase que l'ix entretalla i fonda de l'alé que portava). Si, Pedro, ens veiem en la senyal del ceda el pas de La Vall.
A partir d'ara permitiu-me que parle en primera persona i que me còrrega de gust, Pedro intenta seguir-me però prompte desisteix, jo girant-me de tant en tant, observe que esparea a Joan i David. Joan es posa davant i inicia la persecució, en ixe moment jo torne a apretar i encara que redueixen la distància, arribe en prou ventatge fins la corva del Pinyal, i veig que Pedro es requeda, i va darrere inclós de David. Ara es la meua, pose tot el que tinc i no pare ja fins la Vall, pensant que Joan ja no l'arrastrava i que Pedro ja era cadàver, si m'agarra algú serà Joan, però el meu rival era EL PROVOCADOR DE PEDRO. Ara el meu objectiu era tornar-li la piolota de l'Oronet, recordeu que ens va tirar en cara els set minuts que feia que havia arribat, doncs jo li tinc que treure el màxim de temps que puga i restregar-l'ho. I missió complida, arribe a la Vall, pose el cronòmetre en marxa i passen 3'29". Quan l'ensenye el rellontge la resposta ja l'esperava, "jo te he sacado siete" Ja, mira tu has pujat arrossegat pel teu cunyat i cara amunt i en 20 kilos menys, i jo he estat esperant a David. Ací t`han seguit arrossegant, anant inclós darrere de David. Finalment ho ha reconegut. Fins i tot ha canviat el resultat del R. Madrid-Barça que en tot el matí ha estat dient que guanyarà el R. Madrid 2-1 i ací en la Vall, quan li he dit que ara avui sols hem queda una altra correguda, que guanye el Barca. I respon, "si està como tú tranquilo que gana". GRACIES PITER

EIXIDA ESPECIAL A CANET (09/04/11)

Avuí tots els morralleros, des de els més antics fins als meus nous, llevat de Joan i Vicent que els ha segut impossible, ens hem reunit en la taula de Canet per retrovar-nos en TOMÁS I JAVI. Tots ens hem alegrat de reunir-nos i provocar en ells els records que de segur des de les seves cases cada setmana no els lleven del seu pensament i que avuí ha segut una realitat. Des de la prompta recuperació esperem que sempre que els vinga bé, estarem gustosos de repetir tantes vegades com vulgen aquestes trobades.
Com l'objectiu s'ha aconseguit plenament, que era la trobada i la ruta ja la coneixem de sobra, sols vull destacar un detall que em pareix significatiu en tan i quant justifica que aquest blog demostra que per a ells és el nexe d'unió amb la Morralla, em refereix a la coca que hem tingut en la taula, concretament la que ha portat Tomás. Ha estat comprada en Petrés, lloc on s'ha desplaçat abans i que tots sabeu és la millor valorada per la Morralla i que en aquest blog ha tingut el seu reconeixement. Gracies Tomás.
BÉ JO ESPERE QUE TOTS FEU ALGUN COMENTARI, MENTRES, ACÍ VA LA INMORTALITZACIÓ FOTOGRÀFICA

??????????????? (02/04/2011)

Quin plaer de ruta en bici cercant les aigües de l'embassament de Sitjar en el seu nivell més alt alimentat per les recentes pluges, creuant la presa i contemplant la força de l'aigua brotant sobre el curs del riu per a continuació adintrar-nos en la zona boscosa seguint la serpentejant carretera i sortejant els altibaixos dels desnivells per apropar-nos al poble de Ribesalbes accedint per l'empinada pujada amb el pertinent pique de Pedro per arribar primer.
Riiiiiiiiiiing, Riiiiiiiiiiiing!
Vagi el despertador!.
Hora d'alçar-se, estava somiant!.
Serà les ansies d'anar a Ribesalbes!
Ha arribat el dia.
M'arregle, m'equipe, agarre la bici i al lloc de partida.
Van apareixent Joan, David i finalment Pedro.
-- Vinga Pedro; que se n'anem a Ribesalbes!
-- Què Ribesalbes! Ha llamado Julio i he quedado en Canet.
-- Vas tu!
-- Cómo lo vamos a dejar solo!
-- Tu que has quedat, vas i li fas companyia
-- I bla,bla,bla...
Al final trencada de cor i cap a Canet.
Passe de crònica. Sols anuncie que el més bo estava per vindre. ARRIBEM A CANET I JULIO NO APAREIX. Els inicis de l'esmorzar ja s'ho podeu imaginar; pero jo com a calent que estava em vaig prometre que no hi parlaria en aquest blog. Ho farà David quan envie el comentari.
Espereu a que compleixi la paraula
Vaig a fer referència a l'ultima part de la ruta d'avui, la que s'aparta de les ja recomentades de Canet. Hem refereix al tram que va després de la cruilla de Moncofa, quan una vegada ens abandona David decidim seguir per La Vilavella on els tres a una no ho dubtàrem. Al meyns va ser la conformació a l'intent fallit de anar a la Serra Espadà fent una aproximació. I perquè no dir-ho també, Pedro es va passar tota l'estona atacant-nos, adelantant-se uns metres i nosaltres donant-li alcanç. I finalment arribem a la pujadeta de la Autovia que acedeix a la pujada del Randero i Pedro torna a atacar. I ARA VE EL CLIMAX, JOSE PRIMER LI DONA ALCANÇ, ES POSA A L'ALTURA, PEDRO APRETA, JOSE ES MANTÉ AL COSTAT, ARRIBA JOAN, LI ATAQUEM I EL DEIXEM UNS 20 METRES I JA AMB LA GENEROSITAT DE JOAN, JOSE ARRIBA PRIMER.